5 de diciembre de 2012

Clos Maria 2007, D.O. Montsant



Mas Perinet és un projecte que mai he entès, un mega celler al Priorat (10 Ha pertanyen a la D.O. Montsant)  lligat a una obra d'enginyeria que més que una actuació sobre el medi, ha estat una agressió a aquest (parlo de posar màquines a triturar els sols de llicorella fins als 8 metres de profunditat, per tal d'afavorir i accelerar l'exploració radicular dels ceps i que aquesta sigui més profunda). Tot això amb una inversió inicial de 20 mil·lions d'euros, aportada per tres socis, entre ells el cantautor J.M. Serrat.

Digueu-me romàntic, però tot això, d'inici, ja no em fa "trempar" i sembla ser que no sóc l'únic, el Celler ja porta uns anys en venda. L'anyada 2010 no es va veremar i l'any passat no es va arribar ni a fer la poda de les vinyes, limitant-se l'activitat a tasques dins del celler. (Òbviament que hi ha altres factors que han contribuït a la fallida del projecte, a banda de romanticismes)

A dia d'avui, el número de cellers que fan fallida va "in crescendo" i el patró sol ser comú, cantants, futbolistes, actors, etc... que munten a cop de talonari (o via endeutament) grans cellers amb unes perspectives de vendes que no acaben de fer-se realitat i uns deutes que s'incrementen de manera exponencial provocant la irremeiable fallida financera.

El fet es que dins del projecte Mas Perinet, tot i la falta de connexió afectiva, hi ha un vi que a mi personalment m'agrada i que té quelcom que fa que tingui identitat pròpia, és el Clos Maria. Esperem que el puguem continuar gaudint en properes anyades. (si no vaig errat, l'anyada 2008 es troba a distribuïdors, a tendes costa de trobar...)

Així doncs, parlem d'aquest excel·lent 2007:

Vi procedent de vinyes de entre 9 i 10 anys, és el resultat del cupatge d'un 63% de Garnatxa Blanca, 17% de Chenin Blanc, 14% de Muscat de gra petit i un 6% de Macabeu. Tot ben arrodonit per els 9 mesos de criança en roure francès amb presència de mares fines.

Visualment presenta un color daurat amb reflexos verdosos.
En nas presenta certa complexitat, que va des de sensacions cítriques a notes de fruita blanca madura, amb registres secundaris florals, fumats, fruits secs i fins i tot herbacis. (Trobo a faltar certa mineralitat)
En boca és gras, equilibrat, retrobament amb els registres nasals, cítrics, fruits secs, fumats i fruita blanca.

El conjunt em sembla molt rodó i satisfactori, fusta molt ben posada. Un vi que es gaudeix sobretot en nas i que té un bon pas per boca.

Per acabar, citaré a J. Puig (Viñedos de Ithaca): "Yo soy viticultor de cuarta generación y nunca me dedicaría a cantar".
Em ve al cap, un altre cantautor que afortunadament es dedica a fer vins, al Priorat també.
L'intrusisme al món (tancat) del vi, està molt mal vist... per alguns.

Salut i fins al pròxim vi.



23 de octubre de 2012

Llicorella Blanc Únic PX 2007, D.O.Q. Priorat



Aquest vi crida l'atenció, no sols per la varietat amb la que està elaborat, sinó, per el lloc on s'elabora.
La Pedro Ximénez la tenim, mentalment, molt ben ubicada en una regió geogràfica concreta (Andalusia) i en un tipus de vi determinat (dolç). Aquí la tenim en forma de vi blanc sec i en una regió molt allunyada del seu "habitat natural".
Aquest aspecte és el que ens va portar a tastar-lo per primer cop, fa dos anys, a la 30 Mostra de Vins i Caves de Catalunya, quan aquesta encara es feia al Moll de la Fusta.

El tast no va ser metòdic ni pausat, anava acompanyat dels "petits", el Pau i el Jan (4 i 2 anys), el petit volia ensumar tot vi que jo em portava al nas, per cert, aquest li va "agradar" força...  

Bé, tot i que els tasts van ser "accidentats", aquest vi ens va cridar molt l'atenció per l'equilibri que mostrava en nas i sobretot en boca.
La dolçor de la Pedro Ximénez quedava equilibrada per un toc sec-amargant, a la mateixa vegada que mantenia els aromes i notes embriagadores de la Pedro Ximénex.

L'experiència va ser prou satisfactòria com per iniciar la "busca i captura" del vi per tastar-lo pausadament a casa.

Vivint a Terrassa la recerca es limitava a 2 o 3 cellers, vaig tenir sort per partida doble, a Ca L'Evaristo (Casa Evaristo), vaig trobar el vi però dos anyades anteriors, la 2005. La poca rotació d'alguns establiments, a vegades et dona alegries, i es que aquesta ampolla 05 era un espectacle, intens i ampli. (Vaig deixar l'Evaristo sense les 4 ampolles que li quedaven...)
Posteriorment, van incorporar l'anyada 2007, tastada fa un any. Era un vi singular però lluny del 2005, així que vaig decidir guardar una ampolla un any més per veure com hi jugava el temps en la seva evolució.

Sens dubte l'ampolla li va molt bé (per al meu gust, clar), ha guanyat en amplitud de registres i és molt més equilibrat en boca. Parlem-ne.

S'ha de fer cinc cèntims sobre la seva elaboració per entendre el perquè de tot plegat:

El raïm va ser veremat manualment amb sobremaduració (detall important) i el most fermenta molt lentament en bótes de roure francès sobre les seves pròpies mares durant 18 dies a temperatura controlada de 15 ºC. Després d´una criança de 7 mesos en bótes de roure francès, s'embotella el vi per continuar el seu envelliment en ampolla durant un mínim de 6 mesos. 


El resultat de tot això és un vi que visualment presenta un color palla-daurat, brillant, d'una densitat que tendeix a ser oliosa amb llàgrima lenta i glicèrica.

En nas, a primer cop, fumats, torrats i record de raïm pasificat. En obrir-se trobem records de fruites exòtiques (Carambola), els fumats, records de la pell d'ametlla i notes d'herbes aromàtiques que no se definir. 

En boca és untuós i gras, amb notes dolces de fruita tropical, amb un fi amargor que compensa i equilibra aquesta dolçor.

Un vi que hem segueix agradant molt, però que no aconsegueix fer-me oblidar aquell 2005.
Seguirem d'aprop la resta d'anyades posteriors al 2007 buscant allò que ens va donar en un altre moment i en altres ampolles.

Fins al pròxim vi.



1 de octubre de 2012

IMPERIAL Gran Reserva 1998 D.O.Ca. Rioja



... corría el  año 1999, y mi bagaje en el mundo del vino hasta la fecha, se podía resumir en un "mítico" vino, "El Tío de la Bota", del cual yo era el responsable de su compra semanal (Se me encomendó la tarea con 6-7 años, en aquella época no se pedía DNI...).
Era el vino que se bebía en casa, y como buen murciano, mi padre, siempre lo hacía en porrón. (Me pregunto si Riedel hace porrones)




Bueno, el hecho es que como decía, hace ya unos trece años, me enfrentaba a ese acontecimiento "especial" en el que los padres de tu novia te invitan por primera vez a comer en su casa... y hay que quedar bien, cualquier paso en falso puede ser fatal. (más si ya de entrada, hay asperezas por temas futbolísticos, digamos que unos son del Barça y otros del Madrid)

Dado que eran y son aficionados al vino, que mejor que llevar una botella de vino ¿no? Así que, ese sábado del 99, justo antes de llegar a la cita familiar, parada en un Supeco, sección de vinos y... ¿Que vino comprar? ni idea, así que la endoculturización inconsciente sufrida a nivel vínico, me condujo a tener claro que debía ser un Rioja, y como era preciso asegurar el tanto, esa misma endoculturización citada, me conducía a coger el más caro, no se podía fallar...
El más caro que había en el lineal era un Imperial Gran Reserva, no recuerdo añada, lo importante era el binomio Rioja-precio. Es por ello que este Imperial Gran Reserva se convirtió, sin saberlo en aquel momento, en un vino muy especial, no sólo en lo enológico sino también en lo sentimental.

Haciendo un paréntesis en la narrativa, todo esto deja varias conclusiones, entre ellas, certifica la poca cultura del vino que había y sigue habiendo en este país, siendo uno de los principales productores mundiales de vino, tanto en cantidad, como en calidad. Y segundo, y derivado de la primera, explica la Riojitis y posterior Riberitis "Aznarista" implantada en este país, para desgracia de aficionados y productores de otras DOs menos mediáticas.

Para retomar y finalizar la narrativa, la "cata" de este vino, mi primer vino (con 26 años) me dejó algo indiferente, pero fue el inicio de mi afición/obsesión por el mundo del vino.
Pase tiempo (demasiado) maltratándome con "Romerales" y similares, siempre Riojas, estaba sumido en una profunda Riojitis de la que me fui curando a medida que aumentaba mi cultura enológica, lentamente, pero imparable, adicto a ferias, lecturas, creando complicidades con amigos, etc..., todo en torno al mundo del vino.

Felizmente curado de la Riojitis, debo decir, que todo se lo debo a un Rioja, con este Imperial Gran Reserva empezó todo, sin el, sería un pobre (inconsciente) infeliz, porqué como saben los que me conocen, siempre afirmo que después del sexo, el otro gran placer de la vida es beber un buen vino en buena compañía.
Dicho esto, es un alivio saber que siempre nos quedará el vino.

(Fe de erratas: Todo se lo debo a mi mujer (no es mía, ella es de ella, pero hablar "sin propiedad" es lo habitual, la cultura...), sin ella el vino y yo no nos hubiéramos conocido. En general, vinos a parte, todo se lo debo a ella...)

... el vino

Quizás estaría bien dar cuatro pinceladas sobre el vino, allá vamos:

Se trata de un clásico, fiel al estilo de los Riojas clásicos, tiene todo lo que me gusta encontrar en un Rioja, lejos de modas y tendencias que han hecho perder, en algunos, la personalidad y esa seña de identidad propia y única de los vinos riojanos, pero eso ya es otro debate, muy gastado ya, por cierto.

Domina en su coupage, la Tempranillo con algo de Graciano y Mazuelo, y una crianza de 36 meses en roble francés y americano (Nuevo)

Visualmente dominan los tonos atejados, vivos y brillantes, de capa baja.
                                        
En nariz es un fino perfume, armonía de frutalidad y madera. Ciruelas compotadas, tostados, cueros, hojarasca seca...

En boca, sigue con una viveza esplendida, tacto sedoso, aterciopelado con la fruta en primer plano y la madera haciéndolo largo.

Gran vino, de un estilo que no debe perderse. No nos dejemos llevar por modas y prejuicios territoriales y disfrutemos de la diversidad.

Algún productor me ha comentado que duda al sacar al mercado determinados vinos, alegando que ya no gusta "ese tipo de vino" y que son difíciles de vender. (En algún caso, y sabiendo de que vinos se trata, seria un drama no poder seguir disfrutando de ellos en nuevas añadas.)

La clave, la solución, más cultura del vino y menos gurús y guías idiotizando al personal. Que sólo nos guíe nuestro criterio, y que éste evolucione con nuestras propias experiencias y no influenciado por los creadores de tendencias de compra.


Hasta el próximo vino.


16 de mayo de 2012

Gran Vall Novenes 2006, DO Terra Alta

Gran vino de la DO Terra Alta, vino estrella del Celler Algramar, bodega familiar situada en Vilalba dels Arcs, y que posee una "materia prima excelente" que da como resultado productos de gran calidad.

No es un vino muy conocido entre el público "vinícola" en general, hecho muy habitual que se da con otros grandes vinos de pequeños productores que no quieren, no saben o no tienen capacidad económica para desplegar la campaña de marketing de turno, o bien, carecen de las necesarias "simpatías" dentro del reducido grupo de personas identificadas, por el público en general, como voces autorizadas y con criterio dentro del mundo vitivinícola, es decir, de aquellos que al recomendar o pronunciar el nombre de un determinado vino incrementan de forma substancial su notoriedad pública y por tanto el incremento consecuente de ventas.
El no pertenecer a una de las DO's mediáticas tampoco ayuda.

Todo esto tiene una ventaja para los que tenemos la suerte de descubrir estas "joyas desconocidas", (siempre vía el boca a boca de amigos y conocidos) y es que nos permite disfrutar a precios razonables, de vinos con carácter y expresivos, de los que nos hacen disfrutar en cada copa.

Bien, volviendo al vino, se trata de un coupage de Garnacha (procedente de cepas viejas, algunas casi centenarias), Syrah (cultivado a 500 mt de altura y con una producción de 1'5 kg por cepa) y Cabernet Sauvignon. Con una crianza de 18 meses en roble nuevo francés y un reposo mínimo de 12 meses en botella.

El resultado a la vista es un color cereza picota (oscuro) con capa media-alta. Sus 14'5º se reflejan en su lenta y abundante lágrima.
En nariz tiene una excelente intensidad, destacar la fruta negra madura y la tinta en un primer momento (me recuerda el aroma que se desprendía cuando los "bolis" Bic que utilizaba de pequeño, "reventaban").
Poco a poco la tinta se suaviza y aparecen tostados (caramelo, especias dulces), regaliz, cacaos, cueros/tabaco y un interesante matiz terroso.
Nariz compleja, para disfrutarla...

En boca no defrauda las expectativas generadas en nariz. Estructurado, equilibrado y elegante. Fruta negra, matices del roble y unos taninos perfectamente integrados.
Está en un momento óptimo de consumo y con cuerda para rato.

Para los amantes de los puntos (Parkers, Peñines,...), no es el caso del que escribe, y como anécdota, añadir que el Sr. Parker le otorgo 90 pts (Vía el "dimitido" Jay Miller, claro)

Hasta el próximo vino.




8 de mayo de 2012

Mas Pòlit 2010, DO Empordà


Desde el punt de vista de la cultura occidental, l'artesà no és un artista, i per tant, l'artesania no produeix Art.

Desde el punt de vista antropològic i de una minoria poblacional, el que escriu inclós, l'artesà si que és un artista i per tant, si que produeix Art.

Tot això, com a introducció a la descripció d'un vi sembla que no té gaire sentit, si no fos perquè considero que el vi del que parlaré, és l'obra o resultat final del treball artesanal del/s seu/s creador/s.
És a dir, estic parlant d'Art i per tant, calia "justificar" la meva afirmació.

Si de la definició d'Art, dins la seva vessant comunicativa, es pot extreure l'idea de que l'Art sempre representa alguna cosa o transmet una determinada informació, (sempre mitjançant la representació metafòrica o simbòlica d'allò que vol representar), podem reafirmar l'idea de que estem davant d'un vi que mereix ser incorporat a la categoria cultural "Art", ja que, a l'olorar i degustar aquest vi se'ns dibuixa un paisatge (comunicació) mitjançant el llenguatge sensorial,  en forma d'aromes típics de boscos mediterranis, amb les seves alzines i sotabosc característics en forma de balsàmics i una mineralitat en boca que ens dibuixa uns sòls de llicorella.
La fruita (mores), en harmonia amb el conjunt, ens parla de la gran habilitat de l'artesà en el seu "ofici" tant a la vinya com al celler, fet que, per la majoria d'antropòlegs, li proporciona la consideració d'artista.

Aquesta és la meva interpretació de l'obra (Vi), i m'agrada força, a banda de que fos o no el que l'autor volia mostrar. L'Art és així...

A la pàgina web del Celler Mas Pòlit trobareu amplia informació sobre aquest vi i tot el relacionat amb el Celler i els seus altres vins, Clot d'Illa i Samsó Blanc.

Fins al pròxim vi.